Tenemos el arte para no perecer a causa de la verdad
F.W.Nietzsche
Molts ens hem refugiat a la cova de l'art per expressar allò que consideràvem necessari cridar i que pot ser no era suficientment escoltat. Això dóna pas a un enorme abanic de possibilitats, ja que cada persona té un concepte totalment diferent de l'art.
Sempre m'ha agradat observar la gent, veure quin és el seu tarannà, quin tipus de música feien o bé quin tipus d'art(s) havien elegit per desenvolupar-se com a persones. A través de les pel·lícules he desenvolupat la passió d'observar els costums d'altres països i la forma de narrar històries. Per exemple, les pel·lícules nòrdiques tenen un tempo lent, es recreen amb la història que conten, sense pressa. Tens la sensació de viure per uns moments a càmera lenta i et fa reflexionar sobre com una història, si està ben narrada, no necessita bombardejar l'espectador amb imatges ràpides. D'altra tenim el cinema anglès, amb un tempo més ràpid però amb una cultura teatral ben assortida. Per exemple, Imelda Stauton, gran actriu anglesa, té gran experiència al teatre, la qual cosa es reflecteix a les pel·lícules que ha realitzat com per exemple el gran film El secret de Vera Drake.
El mateix passa amb l'art. Cada cultura té una forma d'expressar l'art totalment diferent. L'òpera xinesa conjuga teatre, maquillatge, música entre d'altres, mentre que els musicals de Londres tenen una expressivitat totalment diferent. La dansa també és un indicatiu del caràcter de la gent, la pintura, l'escultura, la música...
Fa un temps tenia un company de feina, docent de llengua castellana, que un dia es va dedicar a escriure en diferents llengües, fent que els alumnes coneguessin diferents escriptures i aprofitant la varietat cultural de l'aula. Com a músic em veig en l'obligació de prestar atenció a allò que els alumnes consideren part de la seva vida. Molts pensareu que als alumnes de l'ESO tan sols els agrada el reggaeton o bé el pop barat. Aneu molt errats: els agrada el reggaeton però no el que arriba aquí, si nó l'autèntic, el que era mescla de reggae i de música centreamericana; els agrada el hip-hop, el rap (composen i canten), el flamenc (alguns són vertaders experts en flamenc coneixent a Farina, Manolo Caracol o Antonio Molina i fins i tot improvisen de meravella), la música àrab (els nens marroquins toquen el djembé tant sols com en grups), etc.
El crisol de cultures dintre d'un aula pot arribar a ser excepcional i és una oportunitat d'apropar-nos al món que envolta l'alumne. A partir d'ahí tenim l'oportunitat de mostrar la música que volem ensenyar i és que de vegades se'ns oblida que hem de donar exemple i primer escoltar abans de parlar. Alguns alumnes han posat de manifest la repulsió que senten cap aquells docents que pensen que ho saben tot i que no els escolten i considero que és una reflexió força madura per un alumne de catorze anys, el suficient com per reflexionar sobre ella.
De vegades escoltem comentaris tal com aquest alumne és impossible o bé és que no m'escolta. Però ens hem aturat a parlar amb aquell alumne? L'hem escoltat? O tan sols ens agrada escoltar-nos a nosaltres mateixos? Perquè de vegades dóna la sensació que ens agrada llepar-nos el melic.
Molts ens hem refugiat a la cova de l'art per expressar allò que consideràvem necessari cridar i que pot ser no era suficientment escoltat. Això dóna pas a un enorme abanic de possibilitats, ja que cada persona té un concepte totalment diferent de l'art.
Sempre m'ha agradat observar la gent, veure quin és el seu tarannà, quin tipus de música feien o bé quin tipus d'art(s) havien elegit per desenvolupar-se com a persones. A través de les pel·lícules he desenvolupat la passió d'observar els costums d'altres països i la forma de narrar històries. Per exemple, les pel·lícules nòrdiques tenen un tempo lent, es recreen amb la història que conten, sense pressa. Tens la sensació de viure per uns moments a càmera lenta i et fa reflexionar sobre com una història, si està ben narrada, no necessita bombardejar l'espectador amb imatges ràpides. D'altra tenim el cinema anglès, amb un tempo més ràpid però amb una cultura teatral ben assortida. Per exemple, Imelda Stauton, gran actriu anglesa, té gran experiència al teatre, la qual cosa es reflecteix a les pel·lícules que ha realitzat com per exemple el gran film El secret de Vera Drake.
El mateix passa amb l'art. Cada cultura té una forma d'expressar l'art totalment diferent. L'òpera xinesa conjuga teatre, maquillatge, música entre d'altres, mentre que els musicals de Londres tenen una expressivitat totalment diferent. La dansa també és un indicatiu del caràcter de la gent, la pintura, l'escultura, la música...
Fa un temps tenia un company de feina, docent de llengua castellana, que un dia es va dedicar a escriure en diferents llengües, fent que els alumnes coneguessin diferents escriptures i aprofitant la varietat cultural de l'aula. Com a músic em veig en l'obligació de prestar atenció a allò que els alumnes consideren part de la seva vida. Molts pensareu que als alumnes de l'ESO tan sols els agrada el reggaeton o bé el pop barat. Aneu molt errats: els agrada el reggaeton però no el que arriba aquí, si nó l'autèntic, el que era mescla de reggae i de música centreamericana; els agrada el hip-hop, el rap (composen i canten), el flamenc (alguns són vertaders experts en flamenc coneixent a Farina, Manolo Caracol o Antonio Molina i fins i tot improvisen de meravella), la música àrab (els nens marroquins toquen el djembé tant sols com en grups), etc.
El crisol de cultures dintre d'un aula pot arribar a ser excepcional i és una oportunitat d'apropar-nos al món que envolta l'alumne. A partir d'ahí tenim l'oportunitat de mostrar la música que volem ensenyar i és que de vegades se'ns oblida que hem de donar exemple i primer escoltar abans de parlar. Alguns alumnes han posat de manifest la repulsió que senten cap aquells docents que pensen que ho saben tot i que no els escolten i considero que és una reflexió força madura per un alumne de catorze anys, el suficient com per reflexionar sobre ella.
De vegades escoltem comentaris tal com aquest alumne és impossible o bé és que no m'escolta. Però ens hem aturat a parlar amb aquell alumne? L'hem escoltat? O tan sols ens agrada escoltar-nos a nosaltres mateixos? Perquè de vegades dóna la sensació que ens agrada llepar-nos el melic.
No hay comentarios:
Publicar un comentario